Espai Garum. Pep Salsetes presenta De Bledes i Cebes

Avui diumenge 12 de juliol a les 11h s'ha inaugurat la primera exposició viva de l'Espai Garum de bledes i cebes d'en Pep Salsetes. Aquesta exposició és la número 28 i consta de dues plantes que a l'autor li serveixen per reflexionar sobre la importància de la recerca, recuperació i conservació d'espècies autòctones com part de la riquesa cultural i gastronòmica d'un territori.
En aquest cas les dues plantes escollides són les bledes vermelles (beta vulgaris rubens) i les cebes egípcies (allium cepa proliferum), anomenades també de tot l'any.
Després de la presentació, on l'autor ha anat comentat les seves activitats i processos de treball, els assistents han pogut degustar alguns exemples on les teories d'en Pep es poden apreciar en la seva màxima expressió. Han estat més de dues hores d'intensa complicitat amb ell que, a través d'anècdotes i comentaris erudits ha aconseguit fer gaudir als assistents, responent a preguntes i dubtes, tant sobre la seva activitat com cuiner com per la seva faceta de divulgador.

Bledes Vermelles. beta vulgaris rubens
Si hi ha una verdura que tingui la fama més o menys galdosa, aquesta és la bleda.
Surt ja menyspreada en els textos satírics de l’autor llatí, Valeri Marcial i també forma part de l’imaginari popular amb frases prou conegudes com ets una bleda soleiada.
Aquesta varietat vermella de gran qualitat gustativa, sobretot acabada de collir i en èpoques frescals (i sense espigar, és clar) els entesos agrònoms titulats diuen que és el producte d’una antiga hibridació amb remolatxa vermella.
Nosaltres no volem polemitzar, però creiem fermament que no és res més que el darrer intent desesperat per cridar-nos l’atenció i que per fi superem la llegenda negre sobre aquesta saborosa planta.

Cebes Egípcies, allium cepa proliferum, anomenades també de tot l'any.
Eller (Alta Cerdanya) 1500 altitud
Ens trobem davant una hortalissa singular dels horts de Catalunya.
Aquest ceballot, ja que mai arriba a l’estatus considerat de ceba, té un aspecte reproductiu força curiós i diferent de la majoria de les altres espècies d’horta. En acabar el seu cicle, produeix espontàniament, unes cebes aèries. Aquestes, en augmentar de pes i mida s’independitzen de la planta mare, queien a terra i arrelant-se tot seguit.
De l’observació d’aquesta manera cíclica sense aturador, popularment se l’ha anomenada ceba de tot l’any.
Avui en dia que podem comprar cebes tipus de figueres, per exemple, tant cultivades al nostre país com a La Patagònia, cobrint així les diverses èpoques de l’any, se’ns fa difícil trobar un lloc per aquestes varietats antigues anteriorment citades. Cal situar-nos, però, en èpoques pretèrites a on l’aïllament provocava un sentit d’economia de subsistència i autoconsum i el fet de disposar d’un producte quasi bé tot l’any i que tenia, a més, un funcionament pràcticament espontani, conferia a aquest ceballot un interès especial, tant per amanides o escalivades, com per sofregit.
Hem d’agrair a la família Ribot d’Eller, tant per el fet de conservar aquesta joia de l’etnobotànica, com per cedir-nos un esqueix per tal d’arrelar-les a la nostra comarca.