Roser nos propone su particular paisaje, formado por piezas con un aire arquitectónico, llenas de espacios vacíos, que contrastan con formas rotundas y angulares. Es una obra muy texturada, que provoca en el espectador sentimientos encontrados de ligereza, por su gama tonal, y de elementos post-industriales. Una estética dura y áspera o sensual y sugerente según vamos visualizando cada pieza en todo su perímetro.
Una exposición totalmente recomendable, de una autora, que se caracteriza por la búsqueda constante de los limites en los materiales empleados.
Fotos: Màrius Gómez
2 comentarios:
No és normal tenir una persona com la Roser, que diu el que pensa, que sap expressar el que sent, que viu la vida-feina intensament.
Crear per ella és com respirar.
És un fet excepcional i un luxe per als lliçanencs.
Lluís
Torno a estar d'acord amb tu Lluis. Sempre m'ha agradt la feina de la Roser, però aquesta m'ha semblat especialment sensible, plàstica, amb el volum adequat per puguer digerir l'art doméstic (que no vol dir d'anar per casa), i a més, aquest toc sentimental de rememorança per les formes arquitectòniques que ens ha arrivat a tots.
Roser, aquesta exposició, no és artesanal, és artistica total.
Carme g.
Publicar un comentario